EL NAS

El nas és un òrgan que serveix per a la respiració (filtrant i escalfant l’aire que arriba a la gola) i on s’ubica el sentit de l’olfacte.

La seva forma és com una piràmide i ve determinada pel seu esquelet, ossi a la seva porció superior i cartilaginós a la seva poció inferior. L’envà apuntala l’esquelet nasal i separa les fosses nasals en dos orificis independents.

Des d’un punt de vista estètic, el nas ha de mantenir unes proporcions adequades en relació amb la cara i també entre les diferents parts.

La rinoplàstia és aquella cirurgia que modela la forma del nas.

Els seus problemes ja poden estar presents al naixement, manifestar-se amb el creixement o ser deformitats adquirides després de traumatismes, fonamentalment.

La cirurgia de rinoplàstia es dissenya per a cada pacient, depenent del seu cas particular. Excepte en casos congènits, s’indicarà quan s’hagi completat el creixement ossi facial (18 anys). En casos posttraumàtics s’aconsella esperar un any després de l’accident.

La rinoplàstia es practica sota anestèsia general i suposa una nit d’ingrés a la clínica. En casos seleccionats es pot fer amb anestèsia local i sedació.

L’abordatge quirúrgic pot ser totalment intern (rinoplàstia tancada) o parcialment extern amb una cicatriu a la pell col·locada entre els orificis nasals (rinoplàstia oberta), especialment indicada en els casos més complexos.

Hi ha tres tipus fonamentals de cirurgies:
• La rinoplàstia de reducció, per disminuir-ne la mida, típicament quan hi ha un gep al dors nasal.
• La rinoplàstia d’augment, per donar més projecció a tot o part del nas. Utilitza empelts de cartílag o d’os presos d’altres llocs (envà nasal, orella, costella).
• La rinoplàstia de reposició, per rectificar porcions desviades del nas. També pot precisar l’ús d’empelts.

Quan hi ha problemes respiratoris aquesta cirurgia es pot combinar amb una intervenció sobre l’envà nasal (septoplàstia) o els cornets.

La qualitat de la pell i el gruix poden condicionar el resultat final de la cirurgia.

Les deformitats posttraumàtiques són molt difícils de corregir totalment.

Els empelts no sempre queden perfectament integrats i poden notar-se, desplaçar-se secundàriament o fins i tot reabsorbir-se a llarg termini.