RECONSTRUCCIÓ D’ORELLA

Els defectes del pavelló auricular poden afectar tota l’orella o només una part. Entre les causes en destacarem les següents:

• Defectes congènits (malformacions presents al naixement):
  • Microtia: absència de l’orella.
  • Orelles en copa: plegament de la part superior de l’orella.
• Defectes adquirits:
  • Secundaris a malalties: extirpació per tumors, malformacions vasculars, etc.
  • Secundaris a traumatismes: amputacions, cremades, esquinços del lòbul per arracades o dilatadors, etc.

La cirurgia de reconstrucció auricular no corregeix problemes d’audició. Només serveix per recrear la forma de l’orella i fer desaparèixer l’estigma de la deformitat.

Parlem d’esquinçament quan l’orifici de l’arracada apareix anormalment elongat o dilatat. Sol passar lentament, per fer servir arracades excessivament pesades. De vegades és complet, és a dir, l’esquinçament arriba a la vora del lòbul, que queda dividit en dues meitats.

El tractament de l’esquinçament és sempre quirúrgic i rep el nom de lobuloplàstia. Es fa sota anestèsia local, de forma ambulatòria i dura escassament 30 minuts.

Tècnicament consisteix a cosir l’esquinçament després de retallar-ne les vores amb bisturí perquè pugui succeir la cicatrització. Els punts es retiren a partir de la primera setmana.

S’aconsella esperar dos mesos per fer-se una nova perforació al lòbul, si és possible que no coincideixi amb la cicatriu.

La microtia és una malformació congènita per manca de desenvolupament del pavelló auricular (hipoplàsia). En la majoria de casos és un problema no hereditari que sol afectar una sola orella, encara que també hi ha casos bilaterals.

El grau de deformació és variable. La forma més freqüent de presentació és l’anomenada microtia lobular, ja que només s’hi reconeix el lòbul.

Quan la implantació de l’orella és anòmala parlem de distòpia auricular. El més freqüent és que estigui més baixa que l’orella sana, aproximant-se al coll, recordant-ne el seu origen embriològic a aquest nivell.

La micròtia pot associar-se a altres malformacions. Destaquen:

• Atrèsia auricular. Sol ser-hi present gairebé sempre. Consisteix en la manca de desenvolupament del conducte auditiu extern, del timpà i de l’orella mitjana (cadena d’ossets). La seva conseqüència és una sordesa de transmissió.
• Microsomia hemifacial. Dèficit de desenvolupament unilateral de la cara. Afecta tant les seves estructures òssies com les parts toves. A nivell ossi el més destacat és la manca de desenvolupament de la mandíbula. També es pot associar una paràlisi facial.
• Síndrome de Treacher-Collins. Malformació bilateral de la cara. El més destacat és una manca de desenvolupament dels pòmuls i la mandíbula al costat d’una micròtia bilateral moltes vegades amb distòpia.
• Síndrome oculoauriculovertebral de Goldenhar. Deformitat unilateral que associa micròtia, microsomia hemifacial, tumoracions quístiques a l’ull i malformacions a les vèrtebres cervicals.

Tècnica quirúrgica de primera elecció que reconstrueix l’orella utilitzant només els teixits del pacient mateix. En general, necessita dues cirurgies separades entre si sis mesos.

S’indica a partir dels 10 anys d’edat, quan la caixa toràcica s’ha desenvolupat prou i l’orella contralateral, que es pren com a model, ha arribat a la mida definitiva. L’estudi preoperatori inclou una TAC toràcica per veure el cartíleg costal i descartar la seva calcificació, que podria contraindicar aquest tipus de cirurgia.

Primera cirurgia: construcció i implantació d’una carcassa cartilaginosa

La construcció d’un nou esquelet auricular es fa a partir de cartílag, que serà pres de les costelles 6a, 7a, 8a i 9a a través d’una incisió a la vora costal. Les diferents peces que formaran la carcassa es tallen prenent com a model l’orella sana i s’acoblen entre si amb l’ajuda de sutures. Finalment, mitjançant una incisió cutània, s’extirpa el cartílag malformat de l’orella micròtica i se substitueix per la nova carcassa.

Si la implantació de l’orella micròtica és anòmala, poden ser necessàries cirurgies prèvies per corregir el problema per garantir que l’orella reconstruïda quedi ubicada simètricament en relació amb la contralateral sana.

Segona cirurgia: recreació del solc retroauricular

Amb la primera cirurgia, l’orella queda enterrada sota la pell. Amb la segona cirurgia es recrea el solc natural que hi ha darrere l’orella.

Aquest pas és important ja que l’orella se separa del cap i se n’iguala la seva projecció amb l’orella sana. A més, tenir el solc pot ajudar si cal fer servir diferents dispositius com ara unes ulleres, una màscara o un audiòfon.

Per recrear el solc es retalla l’orella pel seu contorn i es desenganxa del cap. Queda una ferida que cal tancar aportant un empelt de pell pres de l’engonal o del cuir cabellut. Pot ser necessari afegir més fragments de cartílag com a falca per darrere de la carcassa per millorar la seva projecció.

Tècniques addicionals

Poden caldre cirurgies extres per millorar l’aspecte de l’orella. Quan la implantació dels cabells és baixa es podria aconsellar una depilació si alguns pèls cobreixen la part superior de l’orella reconstruïda.

Podeu completar aquesta informació visualitzant els vídeos següents.

Reconstrucció de la micròtia amb material protèsic

Hi ha altres mètodes alternatius de reconstrucció auricular que utilitzen implants sintètics.

Carcassa auricular protèsica amb cobertura autòloga

En aquesta tècnica, realitzada en una sola cirurgia, no hi ha extracció de cartílag costal ja que l’esquelet de la nova orella és totalment postís. De tots els materials usats el que ha donat millor resultat és l’anomenat Medpor, fabricat a base de polietilè. La cobertura d’aquest implant és complexa donat que a més de la pell de la zona cal mobilitzar un penjoll de fàscia temporal que es cobrirà amb empelts de pell..

El principal desavantatge de fer servir aquesta tècnica és el risc d’extrusió i pèrdua de l’implant.

Epítesi auricular

En aquesta tècnica tota l’orella és postissa. És de silicona i es fabrica en una ortopèdia mitjançant tècniques d’anaplastologia. Se sol plantejar quan ha fracassat la reconstrucció autòloga.

Una possibilitat és fixar-la a la pell amb mètodes provisionals com ara adhesius. El seu problema és la inestabilitat de la fixació de l’orella al cap.

Per resoldre això es pot plantejar fer l’ús de tècniques d’osteointegració anàlogues a les aplicades amb els implants dentals. En una primera cirurgia es col·loquen els implants metàl·lics a l’os. Després d’un temps per aconseguir la seva fixació, en una segona cirurgia s’exterioritzen els implants per poder col·locar uns pivots metàl·lics sobre els quals ja es pot enfilar la pròtesi auricular.

L’ús d’una epítesi obliga a una higiene diària escrupolosa així com al recanvi per una nova quan es deteriori amb el temps (cada dos anys aproximadament).